Homenatge a Manuel de Pedrolo- Casal Pere Quart de Sabadell- 14 de març de 2007 Anna Maria Moreno i Bedmar PEDROLO I LA CENSURA


Save this PDF as:
 WORD  PNG  TXT  JPG

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "Homenatge a Manuel de Pedrolo- Casal Pere Quart de Sabadell- 14 de març de 2007 Anna Maria Moreno i Bedmar PEDROLO I LA CENSURA"

Transcripción

1 Homenatge a Manuel de Pedrolo- Casal Pere Quart de Sabadell- 14 de març de 2007 Anna Maria Moreno i Bedmar PEDROLO I LA CENSURA Malgrat les dificultats de censura, que n hi ha moltes, escriure és la meva gran passió, i això que n he passades de tots colors, de verdes i de madures. (...) El que sap més greu de tot això és que t ho talla una persona que potser ni té idea del que fa. De vegades tu mateix et censures; potser et presentes a un premi i tens por que no et perjudiquin algunes de les coses que dius... Un temps, vaig preguntar-me si no valdria més no dur els llibres a censura, és a dir, no publicar, perquè cap editor no s hi arriscaria. Aquesta actitud podria tenir valor si ho féssim molts, no un o dos. D altra banda, fent-ho així, només sortirien llibres de la gent del sistema, o d aquells que sense estar-hi d acord, no creguessin en aquesta positura, que n hi hauria. Llavors arribes a la conclusió que, amb aquesta actitud, et prives d exposar d altres idees que porta la teva obra i, en fi, penses que no hi hauria com presentar com més llibres millor, perquè de cent que en portis no els aprovaran tots, però sempre en passaran més. Pel nombre i perquè els acostumaràs a un cert to que ara els sorprèn. El que t he dit: és qüestió d eficàcia. 1 La censura La repressió que va patir Catalunya després de la guerra civil a nivell polític, social i cultural va calar fons en Pedrolo i altres escriptors i intel lectuals de l època. No ens proposem aquí fer una anàlisi detallada de tot plegat, però sí destacar l anticatalanitat oficial que existia. La campanya de repressió de tot símbol de catalanitat tingué en la censura una de les eines més eficaces. Hi ha dos moments o etapes en l ordenació i actuació de la censura: 1-Fins al El 14 de gener de 1937 un decret signat per Franco a Salamanca crea la Delegació de l Estat per a Premsa i Propaganda, amb Miguel Astray com a responsable i amb Manuel Torres López com a encarregat de la censura. Aquest organisme depenia de la 1 PEDROLO, Manuel de, Si em pregunten, responc, Aymà, Barcelona, 1974, p Entrevista feta per Josep Maria Huertas Claveria, Oriflama, setembre de

2 Secretaria General del Cap de l Estat. El 28 de juliol de 1936 al Bando de la Junta de la Defensa Nacional, concretament a l article setè, ja es parla de la censura prèvia de dos exemplars. El 29 d abril de 1938 es torna a promulgar una llei a través del Ministeri de l Interior que prescrivia la censura prèvia. Aquesta Llei de Premsa del 1938 s inspirava en els models de Mussolini de l Itàlia feixista i de Goebbels de l Alemanya nazi. Als articles disposa que cal l autorització del Ministeri per publicar, que els originals s han de presentar abans d imprimir i prioritzaven, a causa de la indústria del paper, allò publicable. Diverses instàncies administratives es van encarregar de la censura: de 1939 a 1941, el Ministeri de l Interior; de 1942 a 1945, la Vicesecretaria d Educació Popular de Falange; de 1946 a 1951, el Ministeri d Educació, i a partir del 1951, el Ministeri d Informació i Turisme (d ara en endavant MIT). Al començament d aquesta etapa, que coincidí amb els primers mesos de l ocupació, es depuraren biblioteques privades i públiques, per exemple la de Rovira i Virgili o la de Pompeu Fabra, cremada en part al mig del carrer a Badalona. També les biblioteques públiques foren depurades i els llibres catalans transformats en pasta de paper o en fogueres, com els de l Ateneu Barcelonès i les llibreries de vell; [aquestes flames ens recorden les cremes dels nazis als carrers.] 2- A partir del març de Fins a l any 1969 s allargà l etapa d obertura a Europa, de permissivitat i del conegut desarrollismo de Fraga Iribarne. El 16 de març de 1966 apareix la nova Llei de Premsa, sense consulta prèvia obligatòria, i amb Manuel Fraga Iribarne al capdavant del MIT. Ara bé, era necessària la inscripció pública al Registre d Empreses Editorials i el número de registre estava supeditat a la decisió del Ministeri. Era una altra manera de controlar i pressionar escriptors i editorials, com veurem, malgrat la primavera de Fraga. La llei de Premsa i Impremta del 1966 substituí la censura prèvia i obligatòria per la consulta voluntària o el dipòsit previ o ambdues opcions. El menys problemàtic (en teoria) era la consulta voluntària i l espera de la notificació oficial d autorització per fer el dipòsit legal. També es podia portar el llibre directament al dipòsit legal, però existia la possibilitat de patir una ordre de segrest i perdre el tiratge. Les respostes que podia rebre l editor de la censura després de dur el llibre a la consulta voluntària eren quatre: desaconsellada la publicació, autorització íntegra, petició de supressió de determinats fragments o pàgines senceres i exigència de traducció de l exemplar en el cas de llibres estrangers o en llengües diferents a la castellana. La censura s aplicà de manera molt dura en el cas de la literatura en llengua catalana, euskera i gallega. 2

3 Si s optava pel dipòsit previ, es podien rebre tres respostes: el silenci administratiu implicava que l Administració considerava el llibre publicable; la tarjeta de libre circulación suspesa l estiu del 1975 i substituïda pel silenci administratiu; i la tercera possibilitat era el segrest del llibre. Els editors havien d estar disposats a patir una llarga i complexa tramitació a la Secció d Inspecció de Llibres de Madrid (encarregada del control de la publicació, distribució i venda de tot tipus de llibre d acord amb les disposicions de la censura), secció que depenia del Servei d Orientació Bibliogràfica del MIT. La sol licitud d autorització dels llibres catalans passava directament a la Direcció General de Madrid, malgrat que hi haguessin les delegacions provincials, encarregades dels manuscrits de menys de cinquanta pàgines. El número d expedient l adquiria al Negociat de Registre on el manuscrit arribava acompanyat de dues còpies i la instància de sol licitud d autorització. Es registraven les particularitats, títol, autor, editor i nombre d exemplars del tiratge. El nou expedient passava al Negociat de Circulació i Fitxers, allà es comprovava que no hi hagués un dictamen anterior negatiu o altres antecedents. Tot seguit, l expedient passava a l encarregat del Negociat del Lectorat, que nomenava un o dos lectors (normalment militars o religiosos) perquè elaboressin l informe. La consulta al Lectorat fou obligatòria fins a l any A la instància de sol licitud d autorització apareixia una mena de guia perquè els lectors de censura redactessin l informe. Els formularis i les fitxes de lectura responien al següent llistat i apartats: 1. Ataca al dogma? 2. A la moral? 3. A la Iglesia o a sus ministros? 4. Al régimen y a sus instituciones? 5. A las personas que colaboran o han colaborado con el régimen? 6.Los pasajes censurables califican el contenido total de la obra? 7.Informe y otras observaciones: Les fitxes dels censors portaven com a apartats valor literario o artístico, valor documental, matiz político, tachaduras en caso de autorización i otras observaciones. Sense una suma positiva de tots aquests requisits no s arribava a una resolució aprovatòria, que assenyalava autorizada a reserva de galeradas o autorizada a reserva de censura eclesiástica. En aquest cas, s indicava: 3

4 Advertencia: los impresos autorizados no podrán ser puestos en circulación sin el previo envío a esta oficina de cinco ejemplares a efectos de comprobación. Queda prohibido poner visado para la censura. 2 El cap del Negociat signava la resolució després de llegir l informe del lector de censura, ho feia al seu torn el cap de la Secció i finalment el director general rubricava la instància, si estava d acord amb la valoració del Lectorat i informava l editor de la resolució definitiva de la censura. Si no s acceptava en primera instància la resolució del Lectorat, la roda de l engranatge censor tornava a funcionar, fet que alentia encara més la publicació de l obra. Si la resolució era denegatòria, editors i autors podien presentar una revisió de lectura que requeria una intensa correspondència amb el Ministeri i viatges a Madrid. Aleshores la imaginació apareixia amb arguments estrambòtics per convèncer, els canvis de portades i títols sovintejava. Entre les normes de censura hi trobem: 1. Moral sexual 2. Religió 3. Opinions polítiques 4. Llenguatge considerat indecorós Temes delicats segons el sistema de normes 1. Referència crítica a la historiografia i al règim polític vigent, al cap d estat, l exèrcit i al nacionalisme. 2. Defensa de la bona moral. S identifica moral amb catolicisme. 3. Descripcions escenes sexuals. 4. Ús indecorós del llenguatge: insults, paraules grolleres En el postfranquisme prevalien dos punts: els principis del Régimen (opinions polítiques) i el sexe-religió (moral sexual), ja que l Església i el Régimen esdevenien una mateixa cosa (moral catòlica). L any 1977 la censura s acabà oficialment, però sorprenentment a l Arxiu d Alcalà d Henares es van tramitar informes de llibres catalans fins a l any Hi ha una arbitrarietat total en els mètodes utilitzats per la censura, una plena incoherència ideològica. Joaquim Carbó ens parla d una actuació de la censura absurda, capriciosa, 2 ÁLAMO Felices, Francisco, La novela social española, conformación ideológica, teoría y crítica. Universidad de Almería, Servicio de Publicaciones, 1996, p

5 incoherent, castradora, pèrfida, sinistra i totalitària L arbritarietat ho feia tot encara més terrible. 3 Les censures La censura actua, manipula ideològicament i té un caire imperceptible. Els efectes de la manipulació o l operació ideològica permanent són gairebé invisibles. Ara bé, l aparell censor de l estat era ben visible i transparent, talment com un pop que tot ho xuclava. Existien diverses censures: una d oficial, la que es veia, i dues d interioritzades: l autocensura del mateix autor, que esdevé un ressort de resistència (conscient o inconscient), i la de l editor. Pedrolo autocensurà unes set pàgines del llibre Estrictament personal (1954), perquè els pensaments eròtics eren crus i el fet de presentar-lo a un premi, el Joanot Martorell (que guanyà), el condicionava. La ferocitat censora provocà que l editor participés en l esporga de vegades d amagat de l autor, ja que si l obra es considerava no publicable l editor era còmplice del delicte comès. La feina dels editors i dels directors literaris és difícil de quantificar o conèixer. Als anys cinquanta per raons de editorials i de censura moltes obres resten impublicables. Entre els anys 1946 i 1951 la publicació de llibres en català fou minsa, poc més de doscents títols. 3 CARBÓ, Joaquim, pròleg a TORRES, Estanislau, Les tisores de la censura. (El règim franquista contra l autor i contra Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Guillem Viladot, Montserrat Roig, Víctor Móra, Ferran de Pol, Robert Saladrigas, Estalisnau Torres i Jordi Maluque.) Pagès Editors, Col lecció Guimet, Lleida 1995, p III. 5

6 Pedrolo i l aventura de la censura La llàstima és que no pugui publicar les novel les que he escrit durant els darrers anys, pràcticament totes tombades per la censura (set de prohibides). Sempre m he trobat amb aquesta pega, però mai com ara. Probablement perquè jugo més fort que no jugava aleshores i cada cop, doncs, molesto més el sistema. En termes personals, això es tradueix en un cert desassossec en adonar-me que crítics i lectors es veuen obligats a considerar encara la mena de novel lística que era o podia sembla fa deu o quinze anys enrera. (...) Sovint em sento com un home confinat en un indret tan distant i solitari que, quan el seu missatge arriba al destinatari, ja ha tingut temps de sobres d enviar-me una dotzena més que modifiquen i enriqueixen la informació continguda en aquell primer comunicat. La resposta que se li dóna, doncs, ja no pot correspondre a la realitat. Hi hauria correspost el passat, si els missatges s haguessin transmès oportunament, quan calia. 4 És en aquest context on es mou Pedrolo, un autor que patí amb exemplar capteniment les escomeses de la censura. Els principis de l autor van ser durs, ja que molts editors en veure les dificultats que tenia per publicar no s arriscaven. Als anys cinquanta i seixanta poques editorials s atrevien a portar els seus manuscrits a censura i aleshores l autor optà pels premis literaris que asseguraven la publicació del llibre per part d una editorial. És el cas de Balanç fins a la matinada (1953), que guanya el Premi Sant Jordi el L Editorial Selecta la presenta a censura i la publica. Pel que fa a Cendra per Martina (1952), l Editorial Selecta la presenta a censura el 1953, se li denega l autorització i l editorial opta per no arriscar-se. Posteriorment Aymà al 1958 demana la revisió per a la publicació de la novel la, fet que provoca els recels de la censura. Pedrolo la torna a presentar a censura el 1960 i és acceptada, però amb supressions. El 1965 guanya el Premi Lletra d Or i Aymà l hi publica. Pedrolo confessà a Jordi Coca 5 que els primers contes els va escriure per guanyar el Premi Víctor Català; ho aconseguí amb Crèdits humans, el L Editorial Selecta li publica el volum el La novel la 4 GARCÍA, Xavier, Epistolari Manuel de Pedrolo ( ), volum II, Biblioteca Literària de Ponent, Lleida, 1997.Carta CCCXIII a Josep Faulí, el 18 de juny de COCA Jordi, Pedrolo perillós?, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1991, p

7 Estrictament personal (1954), abans anomenada Temps a part, guanya el Premi Joanot Martorell i es publica per l Editorial Selecta sense cap problema l any Entre 1949 i 1980 trenta- tres llibres de Pedrolo esperaren més de deu anys per ser editats, ja sigui per motius polítics, morals o del llenguatge emprat. En publicà vuitanta-quatre. Entre els anys : Trenta-nou llibres esperen entre un i cinc anys Dinou entre sis i deu anys Set entre onze i quinze anys Setze entre setze i vint anys Tres més de vint anys Pedrolo afirma que els criteris segons els quals censuren les seves obres són: -Catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i llenguatge indecorós. Jordi Coca explica que el flagell censor canvia amb el temps: Aquesta situació comença a normalitzar-se a partir dels anys 1972/1973, data en què Pedrolo, a més d editar abundosament obres antigues, comença a fer públiques les novel les dos o tres anys després d haver-les escrit, la qual cosa entraria dintre dels límits del normal en un autor que com era el cas de Pedrolo, no escrivia sota la pressió 6 Si ens basem en les etapes que Maria Campillo i Jordi Castellanos 7 estableixen, podem classificar les obres censurades: El primer període abraça fins al És una etapa de desequilibri entre el temps i l espai. Apareixen els motius de l inversemblant i l absurd. Cruzet, Editorial Selecta, sol licita permís de publicació d El premi literari i més coses (1938) l any 1952, s edita amb la prohibició de quatre narracions: Sóc el defecte, La cadena, La persecució i Els fugitius. Torrell de Reus el 1949 publica Ésser en el món (1948), només se n venen vint-i-cinc exemplars i la resta es destrueixen. L Editorial Arca fa una tirada de tres-cents exemplars d aquest poemari. Segons l autor: Va ésser una ensopegada petita i, de fet, ridícula, però prou simptomàtica ( ) respirar Tocar els pits d una verge Cantar quan la posta s esqueixa en sagetes iguals Comprar un diari 6 AA.DD., Rellegir Pedrolo, Edicions 62, Barcelona, 1992, p CAMPILLO, Maria/CASTELLANOS, Jordi, La novel la dins AA.DD., Història de la literatura catalana, volum XI, Barcelona, Ariel, p

8 I afegeix amb ironia: Era clar que la censura no permetia que es toqués el pit de les verges; possiblement tampoc que les desfloressin, com no fos després de passar per l església i aleshores, encara, amb discreció (!) 8 El llibre Elena de segona mà (1949) no s autoritza el 1955 i es publica el 1967 per l Editorial Selecta després de divuit anys. La segona època creativa de l autor se situa a finals dels cinquanta i seixanta. Se centra en els problemes de l home del seu temps: la manca de llibertat d expressió i la dominació política. L autor té interès pel gènere negre. A la novel la Acte de violència (1950) se li denega el permís de publicació el 1953 i s edita el 1997 per Edicions 62 amb el títol de Doble o res, triga quaranta-quatre anys a sortir a la venda. El llibre Cendra per Martina (1952) es rebutja el 1953 i es publica el 1965 per Proa (tretze anys). Pedrolo reescriu l escena de la violació de la noia per part del seu cunyat. Pel que fa a Avui es parla de mi (1953), es publica el 1966 per Edicions 62 (tretze anys). L obra Balanç fins a la matinada (1953) apareix el 1963 publicada per l Editorial Selecta (deu anys). Nou pams de terra (1955) s edita el 1971 per Pòrtic (setze anys). El llibre de contes L interior és al final es presenta a censura per l Editorial Albertí l any Es prohibeix el volum per la immoralitat de dos contes. Finalment es publica amb altres dos relats i el títol Un món per a tothom. Quant a les quatre obres de La terra prohibida (1957), van trigar al voltant dels vint anys: Les portes del passat (1957), Laia, 1977; La paraula dels botxins (1957), Laia, 1977; Les fronteres interiors (1957), Laia, 1978, La nit horitzontal (1957), Laia, El llibre Només aquí, o enlloc/ El cor a la boca/perquè ha mort una noia (1958) s envia a censura per Nova Terra i s accepta el 1967 i el 1970 però amb moltes supressions, fet que n endarrereix la publicació. S edita el 1976 per Galba (divuit anys). A l obra Tocats pel foc (1959) se li denega el permís de publicació demanat per l editorial Alfaguara el 1966 i el 1973 a l editorial Pòrtic li succeeix el mateix. Edicions 62 té més sort i la publica disset anys després (1976). La polèmica novel la Un amor fora ciutat (1959) es publica el 1970 (va estar al calaix onze anys). L obra Visita a la senyora Soler (1959) es refusa el 1971, es troba a l Arxiu d Alcalà d Henares el 1996 i resta sense publicar. El llibre Esberlem els murs de vidre/ Estat d excepció actualment Acte de violència (1961) es refusa en diverses ocasions (1963, 1965, 1968) i 8 PEDROLO, Manuel de, El meu gra de sorra a la història de la censura, Serra d Or, núm (juliol-agost 1978), p

9 finalment es publica el 1975 per Edicions 62 (catorze anys). Pedrolo presenta Entrada en blanc, escrit entre el 18 i el 24 de juliol de 1958, al Premi Ciutat de Palma, però no el guanya i hi ha certa polèmica. L obra no es publicarà fins al 1968 per Editorial Cadí. El volum No en tenim prou amb la primavera (1967) ( Temps obert ) el maig i setembre de 1973 es rebutja, es rebateja amb el títol de S alcen veus del soterrani i es publica el 1976 per Edicions 62 (nou anys). L obra Pols nova de runes velles (1967), el novembre i juliol de 1974 es refusa, i s edita el 1977 per Edicions 62 (deu anys). Milions d ampolles buides (1968) es rebutja el 1971 i 1974, es publica el 1976 per Laia (vuit anys). Finalment Hem posat les mans a la crònica (1969) es refusa el 1970 i el 1974, s edita el 1977 per Edicions 62 (vuit anys). La tercera etapa s emmarca al anys setanta i vuitanta. Pedrolo publica tot allò censurat, com Espais d irregularitat eròtica/anònim I (1970). La publicació es desautoritza els anys 1970 i 1975, però finalment surt a la venda el 1978 editat per Proa (vuit anys). El llibre Anònim II (1970) el 1971 es denega, es publica el 1980 per Edicions 62 (deu anys). Per acabar, l any 1968 Edicions 62 presenta a censura els articles d Els elefants són contagiosos ( ) i n és desaconsellada l edició, es fan més intents de publicació i es denega el Finalment s assoleix la fita el Les tisores Ara bé, en altres casos les obres eren acceptades després d una esporga. El llibre Joc brut (1965) patí setze cops la intervenció del lector de censura; a Algú que no hi havia de ser (1972) hi ha tretze supressions; l informador fou benèvol amb Pas de ratlla ( ), només vuit fragments foren eliminats; i a L Ordenació dels maons hi ha prop de dotze retallades. A Estrictament personal (1954) hi ha quaranta-quatre fragments censurats; Els elefants són contagiosos ( ) té vint-i-dues supressions; Si em pregunten, responc en té setze i M enterro en els fonaments (1962), trenta-tres. Quant a Un camí amb Eva (1963) ( Temps obert ) hi ha vuitanta retalls; Se n va un estrany (1963) ( Temps obert ) té seixanta supressions, i Falgueres informa (1964) ( Temps obert ) en té setanta. Pel que fa Situació analítica (1964) ( Temps obert ) i Unes mans plenes de sol (1966) ( Temps obert ) passen de les cent supressions. La novel la Des d uns ulls de dona (1965) ( Temps obert ) fou guixada pel llapis vermell quaranta-vuit cops; Espais de fecunditat irregular/s (1972), quaranta vegades, i Viure a la intempèrie (1962), cinquanta. 9

10 El cas Un amor fora ciutat Un cas a banda és el del llibre Un amor fora ciutat editat per Aymà. L editor Joan Baptista Cendrós i Carbonell dirigí l editorial el 1962, després de comprar-la als Aymà. La novel la fou impresa l abril de 1970 i el dia 16 d abril de 1970 l obra fou presentada en depòsit al MIT, sense consulta voluntària prèvia, i es posà a la venda per Sant Jordi. El 21 d abril de 1970 es dugué a terme la denúncia oficial d Un amor fora ciutat al magistrat del Tribunal d Ordre Públic (d ara en endavant TOP). El 23 d abril de 1970 se segresta l obra per ordre del Jutgat d Ordre Públic. Pedrolo va ser processat pel Jutjat d Ordre Públic, que el 30 de maig dictà l acte de processament per delicte d escàndol públic. Malgrat els seixanta-tres retalls infligits per l editor o suposadament pel director literari d Aymà, en aquella època, Joan Oliver, d amagat de l autor, el llibre se segrestà i s acusà l obra d immoral. L argument del llibre gira al voltant de l amor homosexual, un tema tabú per a la censura. La novel la, amb una doble línia narrativa, presenta dues històries diferents, però amb trets semblants, que es van alternant. Els protagonistes són dos homes anomenats Lluís, casats amb dones que es diuen Maria-Rosa i que comparteixen fets vitals propers. Ambdós són homosexuals per situacions diferents que tenen en comú, entre d altres, unes mares absorbents durant la infantesa, és a dir un ambient i unes circumstàncies familiars enrarides. En els casos de segrest s intentava no crear escàndol, i per això se segrestava el llibre quan encara no s havia distribuït i es trobava als magatzems de les editorials. Pel que fa a Un amor fora ciutat, quan els agents es van desplaçar a l editorial Aymà van fer tard, només restaven una vintena d exemplars al magatzem. A les llibreries es van confiscar altres volums fins arribar als 146 exemplars i d altres es van vendre d amagat rere el taulell. El llibre va tenir una tirada de exemplars. Finalment l advocat de Pedrolo, Maurici Serrahima, va apel lar la sentència i l Audiència de Barcelona va absoldre l acusat el març de Aymà presentà la segona edició de l obra a dipòsit voluntari i aquest cop el lector optà pel silenci administratiu. Pedrolo parla del segrest i del posterior processament d Un amor fora ciutat a diferents cartes: A Jordi Arbonès, 25 de setembre de 1970 (...) tant l editor com jo fórem cridats al Palau de Justícia a declarar. Ell ja no hi va haver de tornar més, però jo sí, i moltes vegades, car va resultar que s incoava auto contra la meva persona, en lloc de procedir contra l editor com és habitual en aquests casos. ( ) Sembla impensable que el TOP hagi 10

11 d entendre en el cas d una novel la denunciada per la seva immoralitat i no per qüestions polítiques, però hi ha moltes altres coses que són impensables i, això no obstant, tenen lloc en aquest país. No vull dir res del silenci absolut amb què ha estat acollida la notícia del meu processament; ningú no s ha atrevit a fer-hi cap al lusió, a intentar res per tal de crear un cert clima de solidaritat, cap organismo operant no m ha ofert els seus serveis, assessorament o ajut, res de llevat de les naturals cartes de simpatia d alguns amics i col legues als quals, per això mateix, he d estar més agraït. En fi, suposo, vull suposar, que tot plegat forma part de la desesma general del país. 9 Pedrolo critica l isolament al que és sotmès i el silenci de la premsa. Com li diu a l amic Ferran de Pol: Vull dir: el primer autor processat per haver publicat un llibre que complí amb els requisits que demana la llei; fins ara, si de cas, sempre s havia perseguit l editor. Però es veu que a la censura li interessava de passar comptes amb mi. Les meves diguem-ne relacions amb aquesta gent mai no han estat bones, però darrerament encara han empitjorat. M ho prohibeixen pràcticament tot... És curiós com la mateixa premsa que, fora, aireja amb tanta satisfacció els maldecaps dels escriptors soviètics que s enfronten amb llur règim, no es preocupi ni poc ni gaire dels literats catalans sotmesos a tota mena de limitacions A la mateixa carta afirma: Ja et deus haver adonat que els diaris, a través dels quals es podria crear un estat d opinió, s han limitat a facilitar la notícia pelada del processament i això, encara, perquè l editor insistí. D una banda, es comprèn; de l altra, però, fa una mica estrany que ningú no aprofiti aquest fet nou: un autor que és processat per la publicació d un llibre. Perquè em penso que sóc el primer 9 GARCIA, Xavier, op. cit., carta CCLXXXIV, p GARCIA, Xavier, op. cit., carta CCLXXVII, p

12 L 1 juliol del 1970 en una carta a António Sales afirma: Me duele, desde luego, que aquí no haya vehículo público de ninguna clase a través del cual pueda defenderme o incluso contraatacar, pero pongo buena cara al mal tiempo, y ya veremos! 11 Sempre destaca l optimisme, malgrat tot, de Pedrolo. Tan sols Josep Faulí 12, amic de l escriptor, el defensa a la premsa. Pedrolo li agraeix la solidaritat en una emotiva carta. 13 Conclusions Com afirma Jordi Coca: El més important, però, és l agosarament i la llibertat amb què Pedrolo tracta tot de temes que de cap de les maneres no eren habituals a la literatura catalana d aleshores, ni a la publicada ni a la inèdita, pel que s ha vist després. 14 Com a exemples tenim les tetralogies La terra prohibida (1957) amb la repressió i la tortura o el tema del sexe i l homosexualitat a Un amor fora ciutat. Pedrolo s inscriu en l existencialisme i per aquest motiu estudia la condició humana des d aquesta perspectiva vital. El límit és recurrent en Pedrolo; col loca els seus personatges en situacions límits per veure com reaccionen. Aquesta concepció vital situa l autor com els protagonistes de les seves obres, en una situació límit, la de la censura, la del silenci imposat. Com els personatges, l autor lluita per la seva llibertat, per la llibertat de triar entre les diferents opcions que té, i entre elles la d escollir no ser lliure. És difícil fugir del món repressiu i tancat, com hem vist. Els personatges de Pedrolo lluiten per escapar de la tirania d un món opressor. No hi ha solucions concretes, i clares, potser no existeixen? Si ens fixem en el teatre, la recerca de la llibertat es veu condicionada per les circumstàncies, ideal impossible, l esperança irreal en una societat repressiva producte d una realitat alienadora i que ofega l individu. Així doncs, podem afirmar que l autor és un exemple lloable de resistència i valentia. Al marge de la realitat social o política, Pedrolo sentia la necessitat d escriure el que desitjava i ho feia, malgrat saber que no podia publicar. Fou un privilegiat, al marge, com sempre, de tot i de tothom. 11 GARCIA, Xavier, op. cit., volum II, carta CCXCV, p FAULÍ, Josep, Manuel de Pedrolo y la sicoanálisis, Diario de Barcelona, 14 d agost de 1971, p GARCIA, Xavier, op. cit., volum II, carta CCXCV a Josep Faulí, 23 d agost de COCA Jordi, Pedrolo perillós?, op. cit., p

Sitemap